Saltar a continguts

Consell de la Gent Gran de Solsona

Navegació

Menú principal

RSSNotícies

31/07/2012
CAMPANYA CONTRA EL MALTRACTAMENT DE LA GENT GRAN

 

El Consell Comarcal del Solsonès i l’Ajuntament de Solsona han endegat una campanya amb el lema TRARCTA’M BÉ, contra els maltractaments a la gent gran, per la qual s’han pensat i donat idees perquè dita campanya es mantingui viva i interessant per a tothom.
Una de les idees, fou, explicar en forma de contes, temes viscuts per gent gran.
El Consell de la Gent Gran de Solsona, ha proposat escenificar-ne alguns, cosa que s’està estudiant.

Posem els dos primers contes, esperant que les persones que vulguin llegir-los, ens donin el seu parer, així com també, si els ve de gust, fer-hi alguna aportació, per la qual cosa els hi restarem molt agraïts.



NO PATEIXIS QUE JA SÓC AQUÍ

Que lentes passen les nits. El rellotge sembla que s’encalli a cada quart. Les cadenes de televisió s’inunden de tarots amb gent desesperada que no para de trucar demanant si el seu
amor serà correspost.
I el sol que fa el gandul i no acaba de sortir mai. Cada matí, quan despunta el dia, penso en tot els despertadors que deuen sonar a totes les cases de la ciutat. Quina sort desper-
tarse el matí.
Com enyoro aquella sensació de desconcert quan no saps si el so del despertador forma part del
somni o si és real.
Recordo aquell Nadal que durant el dinar de família la mare va deixar anar: “Quan sigui vella no
vull anar a la residència, jo em vull morir a casa meva peti qui peti”. Jo vaig contestar decidida:
“No pateixi, mama, que jo et cuidaré”.
Aquesta nit s’ha despertat cridant cinc vegades. La primera vegada ha vomitat el sopar i les
altres quatre cridava sobresaltada perquè uns homes la venien a buscar.
- Ai, ai, ai! Nena ajuda’m que em vénen a buscar. Ajuda’m! Ajuda’m!
A les 9 del matí encara dormia com un tronc. M’ha costat sang, suor i llàgrimes despertar-la. L’heportat com he pogut fins al lavabo. Avui tocava rentar-la perquè té visita amb el metge. Cadavegada va més feixuga. L’entro a la banyera com puc i l’assec en un tamboret.
Comença a cridar:
- No, no. No em toqueu. No em feu mal. Marxeu d’aquí!
- Mama, sóc jo. Tranquil3la que només et vull rentar.
- Deixeu-me estar. Traieu-me d’aquí d’una vegada!
No para d’alçar-se del tamboret. L’agafo fort dels braços i l’obligo a seure. L’agafo amb tantaforça que li faig mal. La miro amb ràbia i odi i li dic:
- Et vols estar quieta d’una vegada?
La mare queda callada i amb la mirada fixa contra la sanefa de les rajoles del bany. L’acabo dbanyar mentre ploro d’impotència. Crec que li he fet mal. No li’n volia fer. No puc més. No pumés. No puc.
Després d’esmorzar s’adorm a la butaca. Es crea un petit espai de quietud. Em desplomo sobreel sofà i tanco els ulls i penso que el dia menys pensat em despertaré d’aquest malson i que lameva mare, la de veritat, la de sempre, obrirà la porta de casa i em dirà:
- Nena, no pateixis que ja sóc aquí. T’he portat una olla de caldo perquè mengis alguna cosa calenta. Què haig de fer? Tens roba per planxar?
La trobo tant a faltar.
Quan estic a punt d’agafar el son ella comença a parlar. Té ganes de conversa. Jo no li dic res.El meu cap no para de repetir: “No puc més. No puc més. No puc més.”
Tracta’m bé Campanya de prevenció dels maltractaments a la gent granI quan ja sembla que no em queda ni un pessic de força arriben visites. Visites de sofà. Visitesde compliment. Visites que quan passen la porta et diuen:
- Cuida’t i descansa. I menja una mica més que t’estàquedant molt prima.
Abans de dinar baixo al forn de sota casa a comprar el pa. La fornera, com cada dia, emdemana:
- Què fa la mare?
- Com sempre... Sense grans canvis... - Mentre parlo veig que ja no m’escolta. Ja no dic resmés.
- Fas mala cara... No deus descansar gaire, oi? - Quina ràbia m’ha fet aquest comentari!
Això que abans de baixar m’he posat una mica de maquillatge del car. No m’havia maquillatmai a la vida, però des que cuido la mare malalta he descobert que hi ha etapes a la vida enles quals el maquillatge fa molta falta.
- Es que fa dies que no dormo.. - dic amb un fil de veu.
Quan obro la porta de casa sento que crida. Miro cap al menjador i veig que ha caigut de labutaca. El cor em fa un salt. Uf, sort que no s’ha fet mal! L’aixeco com puc i la torno a asseure ala butaca. Torno a plorar.
Just llavors truca la Laura des de Barcelona. M’aguanto les llàgrimes i intento parlar com si nopassés res. Fa tre setmanes que no la veig i això que segur que em necessita més que mai. Fatres mesos que és mare. Només he vist la meva néta quatre vegades.
Després de dinar la iaia dorm i la casa queda en pau i silenci. Asseguda a la butaca els ulls se’mtanquen. Sona el timbre. Serà una altra visita de sofà? Obro la porta. Són la Laura i la nena.
- Mama, no pateixis que ja sóc aquí. T’he portat una olla de caldo perquè mengis algunacosa calenta. Què haig de fer? Tens roba per planxar?
- Has vingut de visita?
- No, mama. He vingut per quedar-me.

Maribel Bella Orrit
Grup de treball sobre violència familiar


SEGON RELAT

EL DESPERTADOR MARCA L'HORA...

Em llevo i miro el despertador de la tauleta de nit; són les dues i tres minuts de la matinada.Sento buida l’altra banda del llit. M’incorporo i m’assec a l’altra meitat, la meva meitat; em posoles mans a la cara, tinc ganes de plorar. Aixeco el cap, i escoltant puc sentir els rumors dels anuncis del televisor i els roncs d’ell, la persona que ha estat sempre amb mi, quan ja des de ben jovenets ens vam conèixer. Segur que s’ha deixat el televisor de la seva habitació encès.Em poso dempeus, lentament, i camino cap al lavabo, vigilant els llistons de fusta del parquet,que fan soroll al trepitjar-los. Obro el pom i em tremolen les mans. No entenc com he pogut
arribar a aquesta situació, a les meves edats, setanta-nou concretament. Tota la vida junts, sempre al seu servei però mai res no era suficient, mai res era correcte, mai res li estava bé. Ara sento els seus roncs i desitjo que no es desperti; però per altra banda què he de fer, ell no pot, no es pot moure i està malalt, i jo sóc la seva única ajuda, no? Ell m’ho ha do-
nat tot quan estavabé, oi?
Cada retret... No sé com va començar tot, no sé com he arribat a aquest punt. Ni tan sols recordo què em va enamorar d‘ell. Però sé que ara estic anul·lada. Fins i tot controla els meus pensaments... no tinc ni veu ni vot. Em té prohibit que surti sola al carrer. Quan arribo a casa me la trobo bruta, expressament, i si el menjar no li fa el pes, m’escridassa i em diu que no serveixoper a res.
Després de pensar i pensar, torno al llit i finalment m’adorm-
mo...
De bon matí, el deixo esmorzat i vestit i surto a comprar. La Maria, la meva filla, m’ha passat a buscar; és el meu moment d’esbarjo diari. Jo també necessitla seva ajuda ja que comen-
ço anar feixuga per fer segons quines coses.
Avui, però, la Maria estava distant, estranya, callada... i després de fer les compres m’ha dit que aniria a passar el dia amb la tieta Antònia. M’ha dit que em calia descansar i fer fora lescabòries... En el fons, li agraeixo tant!
Al vespre, em dirigeixo cap a casa...; però una vegada hi arribo em costa obrir la porta, no la vull obrir. Entro i no se sent res, és estrany; tota inquieta avanço pel passadís i el crido. No tinc resposta; crido, no hi ha ningú. Tot seguit sona el telèfon i l’agafo; és ella, la meva estimada filla.
Parlem, m’explica per què no hi ha el pare a casa, amb mi... Em diu que en un primer moment li costarà adaptar-se a la residència, però que amb el temps s’hi habituarà.
Em llevo i miro el despertador de la tauleta de nit; són les dues i quatre minuts de la matinada.
Em desvetllo. Sento una sensació de tranquil·litat que feia anys que no notava; respiro profundament. Al final no m’he pogut aguantar i m’he posat a mig plorar amb alegria continguda.
M’adormo de seguida, però amb un sol pensament: t’he maleït, però també t’he estimat.

Sònia Pallarès Gilabert
Grup de treball sobre violència familiar
Consell de Serveis Socials del Solsonès