Saltar a continguts

Consell de la Gent Gran de Solsona

Navegació

Menú principal

RSSNotícies

21/08/2012
CONTES 3 i 4 (Maltractament de la gent gran)

 

Tracta’m bé Campanya de prevenció dels maltractaments a la gent gran

L’ALTRE COSTAT DEL CARRER

La Maria és una d’aquelles dones grans a qui la gran ciutat ha engolit. Fa dos anys que no s’atreveix a travessar l’avinguda que separa casa seva del forn de pa on sempre comprava la
seva barreta de quart. A l’altre costat de carrer també té la parada d’autobús i de metro.
La Maria va tan a poc a poc que abans d’arribar a l’altre costat el semàfor torna a estar envermell. L’últim dia que el va travessar els cotxes es van haver d’esperar, alguns van tocar el
clàxon i una moto va estar a punt d’atropellar-la Va arribar esbufegant i es va trobar malament.
Des d’aquell dia, moltes nits somia que travessa el carrer i que la gent surt dels cotxes i l’escridassen. Algunes nits somia que l’atropellen.
Des de llavors només fa vida al seu costat de carrer. Ho compra tot en dues botigues d’aquesteson hi ha de tot però no hi ha de res. El que més troba a faltar és el pa de veritat; el que compra ara és blanc i cru. Això sí, se l’endú a casa amb la bossa que crema. A la tarda ja no val res.
Avui és el primer dia de mes i, com fa sempre, la Maria s’acosta a l’oficina bancària. La Cristina somriu en veure-la entrar.
—Maria, ja ha cobrat la pensió. Veu? 450 euros. El senyor Serra ja li ha cobrat els 280 de lloguer, li han cobrat tres rebuts: el de l’aigual, el del gas i el de la llum. Li queden 67 euros.
Què fem?
—Els vull treure tots.
—Molt bé. Aquí els té.
—Aquest mes tinc dues visites a l’hospital per fer-me dues proves. Hi ha mitja hora de camí ihi hauré d’anar en taxi. Hauria de treure 80 euros del pla d’estalvi. Si no, aquest mes no podré menjar.
—No podrà ser Maria. L’entitat no ens deixa treure diners de les llibretes com la seva.
—Com diu?
—Em sap greu Maria. Fins d’aquí uns mesos no podrà tocar els estalvis. I tot i així no li podem garantir.
—No ho entenc. Són els meus diners. Què he de fer? Només em queden 67 euros per passar el mes i avui és dia 1. Si vull menjar no puc anar al metge i si vull anar al metge no
podré menjar.
—Maria, no sé què dir-li. Això és molt desagradable per a mi. No ens havíem trobat mai en una situació com aquesta. Estem vivint una crisi financera molt greu. Estan passant coses que mai hauríem imaginat...
La Maria s’aixeca de la cadira amb un nus a l’estómac. Encara no ha passat la porta que l’angoixa se li escapa pels ulls. Què faig? Déu meu. Què he de fer? I si el senyor Serra m’apuja
el lloguer? Com ho faré?
La Maria es tanca al seu pis i asseguda a la butaca escolta com el rellotge va marcant els segons i cantant les hores. Està tan angoixada que no pensa a dinar.
L’endemà té visita amb el metge de capçalera. Per sort, per anar a l’ambulatori no ha de ravessar la gran avinguda. Abans d’anar-hi ha comprat una carcanada de pollastre i un parell de
fetges. Ja tindrà carn per a tota la setmana.
Tracta’m bé Campanya de prevenció dels maltractaments a la gent gran
—Endavant, senyora Maria.
—Bon dia, doctor.
—Ja tenim els resultats de la seva analítica. Li surt que està baixa de ferro i d’altres valors.
Ja menja variat? El doctor alça la veu com si la Maria fos sorda, però en realitat hi sent de meravella.
—Sí.
—Maria. Ha de menjar fruita, verdura, peix blau i carn vermella com la vedella. Què li passa? Per què plora?
—És que no sé com ho faré. Aquest mes m’han de fer unes proves a l’hospital i no sé com anar-hi. No em puc pagar un taxi.
—Pel tipus de proves que s’ha de fer no li podem oferir cap transport sanitari. No té cap familiar que li pugui acompanyar?
—No. Els meus fills treballen tots fora de la ciutat. I l’ultima vegada que la meva filla va haver de demanar un dia per acompanyar-me la van amenaçar de fer-la fora de la feina.
—Em sap greu. Haurà d’anar-hi amb metro o en autobús.
La Marieta s’aixeca amb un nus a la gola. Passa la porta mentre pensa com li pot explicar al doctor que la parada d’autobús i de metro són a l’altre costat del carrer.
A l’entrada de l’edifici es troba el Ferran, el veí del tercer que és un xicot de vint-i-sis anys, grenyut i que cada tarda toca una estona la bateria. És un noi de conversa agradable. Sempre la
saluda i l’ajuda a pujar la bosseta de la compra amb les quatre coses que ha comprat, com sempre, al seu costat de carrer.
— Maria, què li passa? Ha plorat?
— No sé com ho faré... Aquest mes he d’anar a fer-me unes proves a l’hospital i no sé com pagar el taxi.
—No ha pensat que el seu veí pelut té tot el dia lliure? Encara no he trobat feina, així que només cal que em digui el dia i jo l’acompanyo amb el meu cotxe. Perquè amb moto no s’atreveix, oi?
La fa somriure.
—No voldria fer-te anar malament.
—Maria, no digui bajanades. Em farà molta il·lusió acompanyar-la.
—Escolta, també et voldria demanar un altre favor. Podries ajudar-me a travessar fins a l’altre costat del carrer per comprar una barreta de pa?
—I tant que sí.
En Ferran l’agafa del bracet i junts, passet a passet, arriben fins a l’altre costat. Avui els cotxes no han tocat el clàxon, s’han esperat que acabessin de passar. Com si no tinguessin tard, com si no s’hagués d’acabar el món. Potser s’han permès el plaer d’assaborir un glop de tendresa enmig de tant asfalt.

El QUE ÉS TEU ÉS MEU
Estic molt nerviós, no sé si faig ben fet, no sé si faig el que és correcte, però tot i això és el que la meva consciència em diu que he de fer. La meva mare no m’ho perdonarà mai.
En qualsevol moment sortirà la secretaria i em dirà que entri. He de fer un repàs d’allò que li he d’explicar, no em puc deixar res...
“Sóc en Toni. El meu avi, va quedar vidu ja fa vint anys i ara en té setanta-cinc. Quan va començar a manifestar els primers signes de demència, la meva mare, la Mercè, li va suggerir
que vingués a viure amb nosaltres. La veritat és que la nostra família no passa per un moment econòmic molt bo, ja fa temps que el meu pare està a l’atur i la meva mare no ha treballat mai, sempre s’ha dedicat a pujar els seus fills.
Ella però, ha forçat al meu avi a firmar un poder notarial i ràpidament ha tret profit de la situació.
Aquests últims mesos ha realitzat retirades diàries de cinc-cents euros i ben aviat acabarà deixant el compte a zero. Es compra joies, roba de marca, aparells electrònics,... capricis
d’aquells que es fan amb les butxaques plenes. Ella es justifica a sí mateixa dient que igualment tots aquells diners acabarien sent seus ja que l’avi els hi deixaria com a herència. A més a més, l’avi ha estat una càrrega per ella durant aquests últims anys, així que ja es mereix aquesta recompensa.
A més a més, també hi ha la pensió mensual, que la utilitza en part per pagar el menjar i els medicaments de l’avi, però que la major part la destina a pagar el lloguer i les mensualitats del seu nou cotxe familiar.
Ella sap que està prioritzant les seves necessitats a les necessitats del seu pare, però també sap que sempre se surt amb la seva. Té a la seva possessió el poder notarial i allò li permet fer el que vol amb aquells diners sempre i quan ningú no se’n assabenti. S’assegura que els pocs familiars que truquen per preguntar com es troba l’avi no puguin parlar amb ell i esborra els missatges de telèfon que li deixen. Només les visites esporàdiques al metge de capçalera permeten a l’avi xerrar una estona amb algú extern a la família, però ella ja s’ha encarregat perquè ell no expliqui més coses del compte, ja l’ha convençut de que ningú creurà les seves acusacions de maltractament, qui es creurà a un “vell boig”?
Per sort o per desgràcia, ja fa uns mesos, la demència ha empitjorat i ha començat a perdre també moltes facultats físiques que el fan cada vegada més depenent, cada vegada es fa més difícil cuidar-lo i quan fa alguna cosa que a la meva mare no li agrada tot es converteix en un munt d’insults i grolleries. Ha arribat un punt en que no se’l pot deixar sol, ni tant sols durant alguns minuts, perquè aquell petit instant de temps és el suficient per marxar de casa o per tenir algun descuit que pot provocar un daltabaix. La meva mare és conscient que l’ha de dur a algun lloc on pugui tenir l’assistència necessària, però també s’ha tornat molt depenent de la pensió del seu propi pare. Qui depèn de qui?”
Estan tardant molt... però finalment un obrir i tancar de porta em retorna altra vegada a la realitat.
- Ja podrà entrar, el Sr. Jutge l’està esperant...

Sònia Pallarès Gilabert