El Berguedà i el carbó

Davant d'un auditori seduït des del primer moment, el Ramon començà la seva exposició bo i recordant els tres geòlegs morts aquell mateix dijous al matí a la mina de Cabanasses de Súria en un despreniment que els va atrapar mentre feien una inspecció rutinària a 650 metres de profunditat. Comentà que d'accidents de similars característiques s'han anat produint a les mines berguedanes des que es van descobrir i es van començar a explotar intensivament els jaciments de carbó durant la segona meitat del segle XIX.

El dia 9 de març vam convidar Ramon Soler i Riba, un home senzill, amable i molt humil. Fill de la colònia tèxtil del Guixaró, al Berguedà, amb arrels a Navès -d'on eren originaris els seus pares-, sempre ha estat interessat per les coses d'abans. Des de ben jovenet ha anat investigant, parlant amb la gent gran i sobretot escoltant. Així ha anat adquirint un bagatge considerable que l'ha dut a escriure la història de la seva colònia i deu llibres més. Últimament es dedica a fer conferències sobre la seva comarca, el Berguedà, una comarca que havia estat molt rica gràcies al tèxtil i sobretot al carbó, però la crisi iniciada els anys setanta del segle passat la va obligar a encarar una reconversió molt difícil: EL DECLIVI DEL CARBÓ, un títol genèric que resumeix un grapat d'anys d'història d'una terra que du allà on va.

Va començar la conferència explicant que el carbó (bàsicament lignit) aflorava pertot, n'hi havia molt. Al principi l'extracció d'aquest mineral es feia d'una forma molt precària per la manca de tecnologia, tant en el que es refereix a les eines de treball com en la seguretat (els accidents, el pa de cada dia). Era poc rendible per la reduïda xifra de producció i de consum. Però quan la mineria es va convertir en un dels sectors més productius durant el segle XIX i ben entrat el XX degut a la  industrialització a Catalunya i a la irrupció de la màquina de vapor dedicada a proporcionar energia a uns artefactes que bàsicament s'alimentaven de carbó, la cosa va canviar. S'obriren 226 mines (Saldes, Vallcebre, Fígols, Cercs. la Nou, Guardiola, la Pobla de Lillet, ...) en una conca minera de 400 km², amb uns 1.000 km de galeries, dins de les quals es movien milers d'homes. El Ramon fa un incís i diu que en 20 km també s'hi van assentar 15 fàbriques tèxtils que donaven feina a moltíssima gent. No pot dissimular una certa tristor en afirmar que actualment gairebé no hi queda res. A finals del segle passat les mines es van deixar d'explotar.

Ajudant-se de gran quantitat de fotografies fetes per ell mateix i per altri, el Ramon va anar exposant l'evolució del treball miner. Alguns exemples:

• es feien dos torns de 12 hores cada dia (de 6 a 18 i de 18 a 6) i inicialment arrencaven el carbó amb un pic i una puntona i es carregava en cabassos; el treballador cobrava segons la quantitat de lignit que aconseguia; més endavant van passar a utilitzar martells pneumàtics;
• la seguretat també era fràgil: a les mines es generava grisú, un gas inflamable que podia originar explosions; un ocell engabiat indicava la presència d'oxigen, si moria ... malament;
• els suports a la mina eren de fusta perquè una pressió excessiva els feia cruixir, soroll que avisava els miners per marxar o per apuntalar més la mina;
• els primers treballadors anaven amb roba de casa, amb boina, espardenyes i una làmpada d'oli; més endavant va anar venint el casc, la llum de carbur, les botes als peus, el frontal elèctric i les vestimentes més adients;
• treballaven ajupits, agenollats o fins i tot estirats, amb el terra sovint mullat;
• a fora, hi havia les dones, els nens i els vells, que destriaven la pedra del carbó;
• el mineral es rentava i l'aigua bruta es llençava al Llobregat, cosa que no agradava gaire als habitants dels pobles de riu avall.

El Ramon sentencia: La mina no existeix, la mina es va fent.

I canviant de tema diu: A la primavera i a la tardor, la mina mata el seu treballador. Comenta que eren habituals les esllavissades, les inundacions... i la temença permanent que es propagués el gas grisú. Ens va parlar del fatídic 10 d'abril de 1944 en què una explosió es va endur 34 miners en una mina de Saldes i al tràgic 3 de novembre de 1975 en què en van morir 30 més, fruit també d'una explosió de grisú. A les morts directes cal sumar-hi les causades per treballar en condicions molt deficients. La mitjana de vida dels treballadors era de 35 anys. Manifestacions, protestes, tancament de mines, ... Poc a poc les mesures de seguretat es van anar implementant.

Per acabar es va referir a la central tèrmica de Cercs, una central termoelèctrica de carbó, que va estar activa del 1971 fins al 2011. Produïa electricitat a partir de la combustió de 2.500 tones diàries del carbó que s'extreia de les mines de lignit de l'alt Berguedà, que té un alt contingut en sofre. Va beneficiar a la comarca però, per altra banda, emetia grans quantitats de diòxid de carboni, causant de la pluja àcida.

Moltes mines acaben deixant d’ésser econòmicament competitives i, per tant, desapareixen. La mineria ha estat de vital importància per al desenvolupament del Berguedà i la seva demografia. No s’ha pogut fer res per evitar-ne la caiguda, així doncs, és un reflex de la situació d’una bona part de les mines de l'actualitat, és un negoci que no ha estat capaç d’adaptar-se als requeriments d’un mercat totalment globalitzat. Això sí, la seva presència i evolució no ha estat en va. La mineria al Berguedà ha portat a la millora de les condicions obreres i a la tecnificació del sector.
Cal d’insistir encara més en la preservació de la memòria històrica de la mineria berguedana, ja que, juntament amb la indústria tèxtil, representa les arrels de la comarca.

La conferència que hem programat per al dijous, dia 23 de març, ens parlarà d'ALIMENTACIÓ I QUALITAT DE VIDA, a càrrec de Lluís Codina i López, nutricionista.

Us esperem!