al contingut a la navegació Informació de contacte

Els cantants castrats

Castrats, un temps que no ha de tornar
Castrats, un temps que no ha de tornar

DIJOUS 19 DESEMBRE 2024

El dijous 28 d’octubre, al Casal Cívic i Comunitari Xavier Jounou de Solsona, en Joan Vives i Bellalta va donar la conferència ELS CANTANTS CASTRATS, APOTEOSI I DECADÈNCIA.

Joan Vives i Bellalta és músic (flautista de bec), professor d’història de la música, divulgador musical i locutor-redactor de Catalunya Música.

En aquesta conferència, el professor i divulgador musical Joan Vives va fer una aproximació històrica del fenomen dels cantants castrats davant d’un públic assistent d’unes 120 persones.

Durant el segle XV i segle XVI només es castrava els nens per motius mèdics, ja que hi havia la creença mèdica que la castració prevenia els nens d’algunes malalties mortals. Més endavant, a partir del segle XVII, a Itàlia, va sorgir la pràctica de castrar els nens abans de la pubertat per preservar la veu infantil fins a l’edat adulta.

Les conseqüències físiques de la castració, a part de conservar la veu infantil, afavoria la segregació social d’aquestes persones amb un creixement desproporcionat i amb molts problemes de pes i d’ossos. Només un percentatge molt petit dels castrats, es considera que un 1%, van arribar a poder viure del cant. 

A partir del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII els castrati, com se’ls anomenava a Itàlia, van tenir molt protagonisme en les representacions operístiques en moltes corts i molts teatres d’Europa, sent les estrelles del moment. Durant dos-cents anys van ser els reis de l’escena lírica, els mes cotitzats i adorats, i grans compositors van escriure òperes expressament per a ells.

En aquesta conferència, en Joan Vives va donar les claus per entendre el sorgiment, l’apoteosi i la decadència i desaparició d’aquest fenomen musical, i ens va portar a fer un viatge en el temps per veure com s’inventa l’òpera a Florència, i com evoluciona després a Venècia. A la vegada en aquest viatge va fer un recordatori amb curiositats i anècdotes dels cantants castrats més famosos:

  • Niccolo Grimaldi, Niccolini (1673-1732). Georg Friedrich Händel (1684-1759) va composar expressament per a ell l’òpera Rinaldo, estrenada a Londres el 1711.
  • Francesco Antonio Pistocchi (1659-1726). A la segona baixada de la laringe es va quedar sense veu. Es va convertir en un dels professors de veu més importants de música de Bolonya.
  • Antonio Maria Bernacchi (1685-1756).
  • Francesco Bernardi, Senesino (1686-1758). El gran cantant castrat de Händel. Va estrenar-ne l’opera Flavio (1723) amb Francesca Cuzzoni (soprano) i Gaetano Berenstadt (cantant castrat).
  •  Carlo Broschi, Farinelli (1705-1782). Va tenir molta fama a Itàlia, Àustria i Londres. El més famós. Quan va tornar de Londres va anar a Espanya, amb Felipe V i posteriorment amb Fernando VI, però el seu successor, Carlos III, el va convidar a marxar.
  • Giovanni Carestini (1704-1760).
  • Gaetano Majoreno, Cafarelli (1703-1783).
  • Gaetano Guadagnini (1728-1792). Estrena l’òpera Orfeo i Euridice de Christof Willibald Gluck, fent el paper d’Orfeo (1762).
  • Giovanni Battista Velluti (1780-1861). El darrer dels grans castrati pel qual es va escriure una ària. El 1820 en Giacomo Meyerbeer li escriu l’opera Il crociato in Egitto.
  • Domenico Mustafá (1829-1912).
  • Alessandro Moreschi (1858-1922). El darrer castrat que quedava, i de l’únic que se’n té una gravació de la seva veu.

 Al segle XIX, amb l’arribada del Romanticisme i també l’evolució de l’Església Catòlica, van propiciar un context que va fer desaparèixer la necessitat d’aquests cantants tan especials. El darrer cantant castrat, Alessandro Moreschi moria a Roma el 1922.

Al final una reflexió sobre aquest fenomen: un temps d’esplendor musical, però que no ha de tornar, ja que a l’altra cara del fenomen de l’èxit dels cantants castrats, van haver-hi moltes històries de sofriment humà.

 La conferència va acabar escoltant la gravació que Edison va fer a Alessandro Moreschi el 1904, tot cantant l’Ave Maria de Gounod-Bach.