Sortida cultural: olor de colònies

La sortida d'hivern que organitza l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona tingué lloc el dijous, dia 16 de març de 2023. Vam ser 46 els socis i sòcies que vam formar part d'una expedició al Berguedà. L'objectiu de l'activitat es resumia en una idea: DUES APOSTES PER REVIURE EL PASSAT EN LA PRÒPIA PELL. Es tractava d'abraçar la història dels nostres veïns, reviure un temps en què la indústria i la mineria esdevingueren les principals activitats de la comarca, recordar les fortes crisis que van patir, .. i tot amb el testimoniatge d'un conjunt patrimonial que sostreu uns fets de l'oblit col·lectiu.

L'Amadeu, el nostre xofer, va posar en moviment l'autocar i vam sortir puntuals de l'estació d'autobusos de Solsona. Vam parar a esmorzar a Gironella: un desdejuni lleuger acompanyat d'un talladet ens va animar a iniciar l'activitat amb una mica més d'energia.

Cap a les deu vam arribar a la Colònia Vidal o Cal Vidal (Puig-reig), situada, seguint el curs del riu Llobregat i a tocar de la C-16, entre les colònies de Cal Riera i Cal Marçal. Concebuda com un nucli autosuficient, va estar en funcionament des del 1901 fins el 1980. Ens van rebre a l'edifici de la Fundació Vidal, ens van donar la benvinguda, ens van partir en dos grups, van assignar-nos un guia per a cadascun i vam començar la visita.

Vam anar al cinema de la colònia. Vam veure un audiovisual on algunes persones que hi havien viscut la seva infantesa explicaven la seva experiència i sobretot transmetien les encara vives emocions d'uns anys molt feliços. En acabar, vam iniciar un passeig. Ens vam aturar davant del Casal de la dona, indret destinat a l'escola per a noies. La major part de la mà d'obra de les fàbriques tèxtils era femenina i per això disposava d'una residència per a noies, regentada per religioses, on se'ls donava la formació que en aquella època es considerava adequada.

Tot seguit, vam baixar fins a la fàbrica. A l'entrada hi havia un espai tancat, amb grans finestrals, la recepció. Estava ben bé al costat d’una xemeneia gegantina. El guia, com a curiositat, va fer sonar la sirena que en el seu moment indicava els canvis de torn. Des d’un mirador, vam veure la resclosa, el canal de derivació i l'indret on hi havia instal·lades les turbines responsables de generar l'electricitat necessària per al funcionament del conjunt. Després vam entrar a la nau dels telers. Al costat de la porta hi havia uns quants paquets de cotó de 300 kg cada un, la principal matèria primera per a fabricar els teixits, provinents de l’Índia o dels Estats Units. A dins vam trobar mostres de la maquinària utilitzada en el procés fabril i també d’altres elements: l’obridora, la carda, el manuar, la metxera, la contínua, l’ordidor i el teler. El guia va posar en marxa aquest darrer i el soroll era notable. Finalment, vam anar a visitar l’indret on hi havia instal·lada una màquina de vapor immensa, impressionant, i se’ns va explicar el funcionament d’aquesta alternativa energètica.

A tocar de la fàbrica, hi vivien les famílies treballadores de la colònia. En aquest espai, a més dels habitatges pels obrers, els propietaris van fer construir, també, tota mena de serveis i equipaments per al seu ús. En vam visitar alguns: el safareig dels vius i dels morts, on les dones rentaven la roba, als hortets que s’assignaven a cada família per conrear plantes i hortalisses i criar alguns animalons, la peixateria, un pis que serveix de mostra, ...

Realment vam marxar amb una idea clara del funcionament d’una colònia tèxtil i de la vida quotidiana de la gent.

Ens vam desplaçar cap a la Colònia minera de Sant Corneli, al municipi de Cercs. Se’ns va encongir el cor quan vam veure la cua del pantà de la Baells sense aigua i ens vam quedar atònits davant la majestuositat de les xemeneies de la central termoelèctrica. Vam deixar l’autocar davant mateix del Museu de les Mines de Cercs, unes mines que es van explotar des de finals del segle XIX fins el 1991. També vam fer dos grups i vam iniciar la visita.

Vam pujar en un trenet miner, ens vam posar uns cascos vermells i vam endinsar unes desenes de metres al cor de la terra, a l’antiga mina de Sant Romà, potser l’espai més emblemàtic d’aquell indret, dins del qual vam poder veure, en el seu lloc original, com era la feina a l’interior de les galeries. Vam deixar el transport i vam tornar tot passejant. La guia ens anava explicant com va anar evolucionant les condicions de la feina dels miners en unes recreacions molt realistes d’allò que devia ser el dia a dia, les dotze hores seguides per grup de treballadors. Un cop a fora, també sonà una sirena amb què s’anunciava el canvi de torn.

A continuació, vam visitar el museu. S’hi mostra, per mitjà d’objectes, fotografies, dibuixos, escenografies i un audiovisual, algunes de les característiques geològiques de la conca minera de l’Alt Berguedà, la història de 150 anys d’explotació, els usos i les aplicacions del carbó i com era la vida a l’entorn de les mines, les malalties, els accidents, la feina de les dones, els nens i nenes i la seva educació, la vida social i el lleure i un pis de miner, amb tots els seus mobles i estris.

Com a colònia, Sant Corneli tenia molts punts en comú amb Cal Vidal: un nucli autosuficient, amb habitatges per als treballadors, amb els serveis i els equipaments més bàsics: església, cementiri, camp de futbol, plaça, escola, molí, safareig, cine, hospital (dispensari), economat, ... Les nenes anaven al convent de monges a aprendre a cosir i els nens anaven a l'escola amb el capellà a aprendre de lletra.

La colònia minera Sant Corneli, com les veïnes de Sant Josep i la Consolació, es va convertir en el nucli miner més important de Catalunya i en el centre d’explotació de les mines més extenses.

Acabat el recorregut, vam anar a dinar a Sant Corneli mateix, al restaurant Santa Bàrbara. L’àpat va servir per fer una mica de vida social i per descansar una bona estona. En acabar, ben satisfets, atès que el menjar va ser copiós, abundant, exuberant, esplèndid,  vam pujar de nou a l’autocar i l’Amadeu ens va dur fins a la Nou de Berguedà, que es troba dins la serralada del Catllaràs.

Vam visitar el Santuari de Lurdes (de Lurda), a prop del poble. Construït entre el 1880 i el 1885, gràcies a Mossèn Antoni Comellas, fill de La Nou i gran devot de la Mare de Déu de Lurdes, és d’estil neoclàssic. En pocs anys, gràcies a les aportacions dels devots, s'erigiren l’altar major i els vuit altars laterals (dos d’ells destruïts durant la guerra civil). El 1893 es va fer l’hostatgeria i el 1960 es s'alçà el campanar.  Pel costat de la rectoria, vam baixar per unes empinades escales que ens van dur fins a una petita balma. Mossèn Antoni Comellas, imitant els fets de Lurdes, va canviar el nom de la font de Sant Isidre que hi havia a prop del torrent pel de Font de la Verge (1881). Aprofitant la roca, es va modelar la Gruta on es va posar una imatge de la Mare de Déu. Fins i tot es va construir un petit balneari.

Després d'una volta per la zona, i feta la fotografia de grup, vam començar el viatge de tornada cap a casa, un retorn tranquil i molt relaxat després d’una jornada intensa. De fet, vam arribar a casa amb una forta olor de colònies.